Page 20 - Eva Bosch: Shoes and Stars

Ansel Krut juny )*)+

Les pintures d’Eva Bosch són apassionades i declamatòries. Diuen: deixa’m parlar-te del Figueró,
el poble on vaig créixer a Catalunya, i de la nena que feia olor de vaques i que venia a l’escola dalt
d’un ase… i que es va suïcidar per un secret. Diuen: deixa’m parlar-te dels meus grans amors:
Picasso i Miró (la relació de Bosch amb aquests artistes catalans és propietària de propietat, de
possessió). I de vegades sembla que les seves pintures s’inclinin una mica enrere assegudes a les
seves cadires i diguin: he mencionat mai Ken Ki! i Carl Jung? Abans de tornar endavant de nou i
mirant-te +xament diuen: saps què és pintar perquè no tens més remei que pintar? Pintar contra tot
i res? Ho saps? De veritat?

Cadascuna de les pintures de Bosch comença, i acaba, amb històries que són tant personals com
universals. Els protagonistes en són les formes, les +gures, que utilitza. Semblen pre exis tents, com
si fossin extretes d’un banc d’arquetips humans universals, però, en realitat, evolu cionen durant
hores a l’estudi, transformant-se damunt la tela, guanyant i perdent caps, can viant de gènere,
creixent en membres, +ns que es troben a si mateixes i les relacions que han de mantenir. Evoca -
tives i suggestives, operant a través de símbols i estat d’ànim i no pas mitjançant una narració lineal,
cada imatge es desplega per a l’artista mentre pinta, trobant el camí a través dels seus records i
in,uències, coalescent al voltant de la seva urgència expres siva. Aquí en teniu dos exemples.

La mort de l’amant d’Alexandre no és una pintura d’un esdeveniment històric, és una pintura
on la història es refà a través dels somnis. Una +gura petita a la part inferior dreta, reduïda a un
contorn arcaic, alça els braços per reclamar la teva atenció i per anunciar la història a l’arena del
darrere. Sobre el disc taronja, que es va revelant lentament com un gran cos amb un cap amb
banyes a l’estil de Miró, Bosch ha disposat els seus arquetips personals: b una closca de caragol,
una +gura verda amb la seva ombra propera darrere, un antílop de la prehistòria, un gerro
en forma de femella blau-negre, un gos udolant i un cos adormit sota una manta teixida a mà.
El tempo de la pintura s’estableix a través de l’ús de corbes, un contorn arquejat que suggereix
l’inici d’un cercle, un cicle, que mai no es completa. És a la corba de la closca del caragol i a l’espiral
dins la closca, és a l’arc de l’esquena de l’antílop i al ventre del gos. És a la mitja lluna de les banyes.
Es queda curt de ser un cercle complet a la natja-cuixa de la +gura del gerro. Fins i tot el disc de